Versión castellana del texto de la conferencia de Josep Fontana traducido por la revista Sin Permiso. Se puede leer aquí http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/5revrus.pdf
Per què ens convé estudiar la Revolució Russa?
Josep Fontana
Hi ha diverses raons que fan necessari que estudiem de nou la història de la revolució russa. La primera d’elles, que ens cal fer-ho per donar sentit a la història global del segle XX. Una història que, tal com la podem examinar ara, des de la perspectiva dels primers anys del segle XXI, ens mostra un enigma difícil d’explicar. Si utilitzem un indicador de l’evolució social com és el de la mesura de les desigualtats en la riquesa, podem veure que el segle XX comença en les primeres dècades amb unes societats molt desiguals, on la riquesa i els ingressos s’acumulen en un tram reduït de la població. Aquesta situació comença a canviar en els anys trentes i ho fa espectacularment en els quarantes, que inicien una època en què hi ha un repartiment molt més equitatiu de la riquesa i dels ingressos. Una situació que es manté estable fins cap a 1980: és l’edat feliç en què es desenvolupa a bona part del món l’estat del benestar, un temps de salaris elevats i millora dels nivells de vida dels treballadors, en què un president nord-americà es proposa fins i tot iniciar un programa de guerra contra la pobresa.
Tot això es va acabar en els anys vuitantes, a partir dels quals tornen a créixer els índexs de desigualtat, que superen els de l’inici del segle, fins arribar a un punt que ha portat Credit Suisse a denunciar fa pocs mesos que el setanta per cent més pobre de la població del planeta no arriba avui a tenir en conjunt ni el tres per cent de la riquesa total, mentre el 8’6 per cent dels més rics n’acumulen el 85 per cent.
Què ha passat que pugui explicar aquesta evolució? Thomas Piketty sosté que la desigualtat ha estat una característica permanent de la història humana. Us llegeixo les seves paraules: «En totes les societats i en totes les èpoques la meitat de la població més pobra en patrimoni no posseeix gairebé res (generalment a penes un 5% del patrimoni total), la desena part superior de la jerarquia dels patrimonis posseeix una neta majoria del total (generalment més d’un 60% del patrimoni total, i en ocasions fins a un 90%)”.
La desigualtat dels patrimonis, que es tradueix en una desigualtat dels ingressos, marca, segons Piketty, el curs sencer de la història, en què les taxes de creixement de la població i de la producció no han passat generalment del 1% anual, mentre el «rendiment pur» del capital s’ha mantingut entre el 4% i el 5%. Aquestes consideracions el porten a una interpretació formulada rotundament: «Durant una part essencial de la història de la humanitat el fet més important és que la taxa de rendiment del capital ha estat sempre almenys de deu a vint vegades superior a la taxa de creixement de la producció i de l’ingrés. En això es basava, en gran mesura, el fonament mateix de la societat: era el que permetia a una classe de posseïdors consagrar-se a alguna cosa més que a la seva pròpia subsistència». Que es tant com dir que la civilització, la ciència i l’art són fills de la desigualtat.
Després hauria vingut, al segle XX, una etapa en què les regles del joc semblaven estar canviant, com a conseqüència sobretot, sosté, de les destruccions causades per les dues guerres mundials i per les commocions socials, que van dur a aquell mínim de la desigualtat que s’ha produït entre 1945 i 1980. Però la normalitat es va restablir a partir dels anys vuitantes, fins arribar a l’extrema desigualtat actual. D’aquest fet arrenca la seva previsió que en el transcurs del segle XXI, és a dir fins a 2100, el creixement de la producció serà tot just d’un 1’5 per cent i ens trobarem en una situació en què la superioritat dels rendiments del capital tornarà a ser com abans i s’haurà restablert la normalitat. Tot el qual acaba amb una conclusió pessimista: “No hi ha cap força natural que redueixi necessàriament la importància del capital i dels ingressos procedents de la propietat del capital al llarg de la història”.
Ara bé, jo he viscut en aquesta edat anterior a 1980 en què érem molts, jo diria que molts milions a tot el món, els que pensàvem que les regles del joc estaven canviant permanentment en favor d’un repartiment més just de la riquesa, i que valia la pena esforçar-se per seguir avençant en aquesta direcció. És per això que em nego personalment a acceptar que el que va passar en aquest mig segle de millora col·lectiva fos simplement un accident, i penso que cal examinar de prop els esdeveniments del període que va de 1914 a 1980, introduint en l’anàlisi els factors polítics que manquen per complet al llibre de Piketty, on, per posar un exemple, la paraula “sindicats” apareix una sola vegada (a la pàgina 471 de l’edició original francesa).
Aquesta altra mena d’exploració de l’evolució de la desigualtat al segle XX, en clau política, ha de començar forçosament pel gran canvi que va representar la revolució russa de 1917. Per què dic un “gran canvi”? En 1917 hi havia una llarga tradició de lluites obreres encaminades a millorar les condicions de vida dels treballadors, i existia una àmplia tradició en suport del “socialisme”, per bé que només un intent d’aplicar-lo a la realitat havia arribat a quallar, el de la Commune de París de 1871, que va durar poc més de dos mesos i ens va deixar com a llegat un himne, La Internacional, que anunciava que “el món canviarà de base”.
Però la veritat era que, des de finals del segle XIX, tant la lluita dels sindicats com l’actuació política dels partits anomenats socialistes o socialdemòcrates havia renunciat als programes revolucionaris per dedicar-se a la pugna per la millora dels drets socials dins dels marcs polítics existents, amb voluntat de reformar-los, però no pas d’enderrocar-los. El cas del SPD alemany, del partit socialdemòcrata que podia considerar-se com a legítim hereu de Marx i d’Engels, és revelador. En els anys anteriors a l’inici de la Primera guerra mundial era el partit que tenia més diputats al parlament alemany, comptava amb més d’un milió d’afiliats i amb un centenar de periòdics, però no es proposava fer la revolució, sinó que aspirava a obtenir un triomf parlamentari que li permetés reformar i democratitzar l’estat. De manera que, quan es va produir la declaració de guerra, els socialistes van votar els crèdits i van procurar mantenir la pau social, aconsellant als treballadors que, mentre durés la guerra, deixessin de banda les vagues i els conflictes.
Situats en aquesta perspectiva no costa entendre que el que va passar a Rússia en el transcurs de 1917 signifiqués una ruptura, un pas endavant inesperat, que mostrava que un moviment sorgit de baix, de la revolta dels treballadors i dels soldats, podia arribar a fer-se amb el control d’un país i fer-lo funcionar d’acord amb unes regles noves. Perquè el més innovador d’aquest moviment va ser que, des dels primers moments, des de febrer –o març, segons el nostre calendari- de 1917 no actuava solament a partir d’un parlament, sinó que es basava en un doble poder, una part essencial del qual la formaven els consells de treballadors, soldats i camperols, que van començar aleshores a construir una mena de contra-estat.
Afegim a això que el procés va accelerar-se ràpidament, sobretot per iniciativa de Lenin, que proposava renunciar al programa d’una assemblea constituent –és a dir, al sistema parlamentari burgès on tot contribuïa, deia ell, a establir “una democràcia només per als rics”- i passar directament a una altra forma d’organització en què el poder havia d’estar en mans de consells elegits des de baix, amb una etapa transitòria de dictadura del proletariat -perquè no era previsible que els privilegiats del vell sistema acceptessin la seva despossessió sense resistències- que portaria finalment a establir una societat sense estat i sense classes.
Per als milions d’europeus que en 1917 estaven combatent als camps de batalla, i que havien descobert ja que aquella guerra no es feia pas en defensa dels seus interessos, la imatge del que estava passant a Rússia era la d’un règim que havia liquidat la guerra d’immediat, que havia repartit la terra als camperols, que atorgava als obrers drets de control sobre les empreses i que donava el poder a consells elegits que l’havien d’exercir de baix a dalt.
El nou emperador d’Àustria-Hongria, Carles I, li escrivia el 14 d’abril de 1917 al Kàiser: “Estem lluitant ara contra un nou enemic, més perillós que les potències de l’Entente: contra la revolució internacional”. Carles –que, per cert, va ser beatificat el 2004 pel papa Woytila- havia sabut entendre la diferència que representava el que estava passant a Rússia: s’havia adonat que aquell era un enemic “nou”, que no s’havia de confondre amb el que significaven les revoltes, manifestacions i vagues que s’havien produït, i seguien produint-se en aquells moments, a Àustria i a Alemanya.
Perquè és veritat que als dos països s’estaven produint tants moviments de protesta que van fer néixer entre els bolxevics russos la il·lusió, totalment equivocada, que la revolució es podia estendre fàcilment a l’Europa central. No hi va arribar a haver una revolució ni tan sols a Alemanya, que era on semblava més imminent. Però la por que pogués produir-se va ser el que explica que a començaments de novembre de 1918 els caps militars alemanys decidissin que havien d’acabar la guerra per tal de poder destinar les forces a esclafar la revolució. Van ser els militars els que, davant la necessitat de satisfer les exigències que el president nord-americà Wilson posava per tal de negociar la pau, van destituir l’emperador i van optar per passar el poder a un govern integrat per socialistes, amb la condició, pactada prèviament entre els caps de l’exèrcit i el del Partit socialista, Friedrich Ebert, que “el govern cooperarà amb el cos d’oficials en la supressió del bolxevisme”.
Les temences dels militars tenien prou fonaments, ja que semblava que si en algun lloc podia repetir-se l’experiència soviètica era a l’Alemanya de novembre i desembre de 1918, quan a Baviera i a Saxònia es proclamaven “repúbliques socialistes”, i a Berlin es reunia un congrés dels representants dels Consells de treballadors i de soldats d’Alemanya on, entre d’altres coses, es reivindicava que l’autoritat suprema de l’exèrcit passés a mans dels consells de soldats i que es suprimissin els rangs i les insígnies. La gran victòria de Friedrich Ebert va ser aconseguir que el congrés dels consells acceptés la immediata elecció d’unes corts constituents, que van permetre assentar un govern d’ordre i van esvair l’amenaça d’una via revolucionària.
Mentre tant els Freikorps, uns cossos paramilitars de voluntaris reclutats pels caps de l’exèrcit, que estaven integrats per soldats desmobilitzats, estudiants i camperols, dirigits per tinents i capitans, i que actuaven amb el suport del ministre de Defensa, el socialista Gustav Noske, feien la feina bruta de liquidar la revolució. Van començar reprimint a sang i foc un intent prematur de revolta que va tenir lloc a Berlin el 5 de gener de 1919, i que va acabar amb l’assassinat de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg, i van seguir després dissolent violentament els consells de treballadors i de soldats i liquidant la república soviètica de Baviera. No s’acostuma a remarcar prou la importància que va tenir aquest moviment contrarevolucionari que es va estendre per Alemanya, Àustria, Hongria i els països bàltics, amb l’estreta col·laboració d’uns dirigents polítics que estaven moguts per un terror obsessiu de la revolució russa. Potser us serveixi per valorar-lo saber que aquests cossos van arribar a comptar entre 250.000 i 400.000 membres.
La revolució va restar així aïllada a Rússia, cosa que no preocupava massa. Anglesos i francesos es van cansar aviat de donar suport als exèrcits blancs que lluitaven contra els soviètics i ho van deixar córrer, preocupats per reaccions com la revolta dels mariners de la flota que els francesos havien enviat al mar Negre. El que realment els preocupava era la possibilitat que l’exemple soviètic s’estengués als seus països: temien sobretot el contagi.
El malestar dels anys que van seguir a la fi de la Gran guerra a França, a Anglaterra (on el 1926 es va produir la primera vaga general de la seva història), a Espanya (on de 1918 a 1921 es desenvolupa el que s’anomena habitualment el “trienni bolxevic”) o a Itàlia (amb les ocupacions de fàbriques de 1920) no va dur enlloc a moviments revolucionaris que aspiressin a prendre el poder. A Itàlia, per exemple, tant el partit socialista com el sindicat majoritari es van negar a donar suport a actuacions encaminades a la presa del poder. D’aquesta manera l’ocupació de les fàbriques no podia dur més enllà que a l’obtenció d’algunes concessions dels patrons. Però la por de la revolució “a la russa” era ben present en l’imaginari dels dirigents de l’Europa burgesa, i els sindicats van aprendre aviat a usar-la per tal de negociar amb més eficàcia les condicions de treball i els salaris.
Les millores en el terreny de la desigualtat que es van anar aconseguint posteriorment, des de la dècada dels trentes, no s’explicarien prou sense el pànic al fantasma soviètic. Quan la crisi mundial va crear una situació d’atur i de pobresa extremes, es va recórrer a dues menes diverses de solucions. Al països on l’amenaça semblava més gran, com eren Itàlia i Alemanya, els moviments de signe feixista van començar dissolent els partits i sindicats esquerrans violentament.
En el cas d’Alemanya, Hitler va repetir el 1934 el pacte amb l’exèrcit que Ebert havia fet en novembre de 1918. Davant l’amenaça que representaven les tropes de les S.A., que volien tirar endavant les promeses revolucionàries dels programes nazis, els militars van avisar a Hitler que o bé ho aturava ell o ho faria l’exèrcit pel seu compte. Els militars van col·laborar donant armes a les S.S. per a l’extermini de les S.A. que es va produir a partir de la nit dels ganivets llargs, el 30 de juny de 1934. Però potser el més interessant sigui la justificació que Hitler va donar de la seva actuació en aquest cas, en dir que havia volgut evitar que es tornés a produir a Alemanya un nou 1918.
En un altre cas en què les conseqüències de la crisi eren d’una gravetat extrema, com era el dels Estats Units, la solució va consistir en establir una política d’ajudes i de concessions en el terreny social, dins del programa del New Deal. S’acostuma a ignorar que els anys que van de 1931 a 1939 van ser als Estats Units un temps de grans vagues i de greus commocions socials. Amb motiu d’una d’aquestes vagues, el Los Angeles Times escrivia: «La situació (…) no es pot descriure com una vaga general. El que hi ha és una insurrecció, una revolta organitzada pels comunistes per enderrocar el govern. Només es pot fer una cosa: esclafar la revolta amb tota la força que sigui necessària».
A banda d’aquestes lluites, els treballadors nord-americans utilitzaven també per defensar-se de la crisi mesures d’auto-organització: a Seattle el sindicat dels pescadors intercanviava peix per fruites, verdures i llenya. Hi havia 21 locals, amb un comissari al davant, per fer aquests intercanvis. A finals del 1932 hi havia 330 organitzacions diverses d’auto-ajuda per tot el país, amb 300.000 membres.
Sense aquest context de lluites socials no hi ha forma de trobar una explicació racional del New Deal i de les seves mesures d’ajuda, com la Civil Works Administration, que va arribar a donar ocupació a 4 milions de treballadors, o el Civilian Conservation Corps, que agafava joves solters i els duia a treballar als boscos pagant-los un salari d’un dòlar al dia per feines de recuperació o de protecció contra les inundacions. Tot això es feia sota la vigilància inquieta dels empresaris, que veien per tot l’amenaça del socialisme. De fet, la por a la mena de gir a l’esquerra que els semblava que s’estava produint amb Roosevelt va generar una forta reacció que és el que explica que el 1938 es fundés el Comitè del congrés sobre activitats anti-americanes, encarregat de descobrir subversius en els sindicats o entre les organitzacions del New Deal. El maccarthisme no és un producte de la guerra freda, sinó la continuació del pànic contra el roig nascut en els anys trenta.
Després de la fi de la segona guerra mundial, el 1945, la por a l’extensió del comunisme a Europa semblava justificada pel fet que els anys 1945 i 1946 els comunistes van obtenir més del 20 per cent dels vots a Txecoslovàquia, a França (on van ser el partit més votat) i a Finlàndia, i molt prop del 20 per cent a Islàndia o a Itàlia. No hi havia en cap d’aquests casos propòsits revolucionaris per part dels comunistes, perquè, paradoxalment, el propi Stalin s’havia convertir a l’opció parlamentària, i aconsellava els partits comunistes europeus que no s’embarquessin en aventures revolucionàries.
La guerra freda tenia l’objectiu de crear una solidaritat en què els Estats Units oferirien als seus aliats la protecció contra l’enemic revolucionari, del qual només ells els podien salvar, amb la seva superioritat militar, reforçada pel monopoli de la bomba atòmica. Darrere d’aquest oferiment de protecció hi havia el propòsit de construir un món d’acord amb les seves regles, en el qual no solament tindrien una hegemonia militar indiscutible, sinó també un domini econòmic.
Mantenir aquest clima de por a un xoc global contra un enemic, el soviètic, que podia esclafar qualsevol país que no estigués sota la protecció dels nord-americans i de les seves forces nuclears, era necessari per sostenir aquest control polític global, i per fer negoci, de passada.
A banda d’això, però, la necessitat de fer front al que temien realment, que no eren les armes soviètiques, sinó la possibilitat que idees i moviments de signe comunista s’estenguessin pels països “occidentals”, els va dur a tots plegats a recórrer a polítiques que afavorien un repartiment més equitatiu dels beneficis de la producció i a un proveïment més ampli de serveis socials universals i gratuïts: són els anys de l’estat del benestar, els anys en què trobem els valors mínims en l’escala de la desigualtat social.
Des de 1968, però, es va començar a veure que no calia témer cap mena d’amenaça revolucionària, perquè ni els mateixos partits comunistes semblaven proposar-s’ho. Al París de maig de 1968, en plena eufòria del moviment dels estudiants, que estaven convençuts que, aliats amb els treballadors, podien transformar el món, el partit comunista i el seu sindicat van impedir qualsevol possibilitat d’aliança i es van acontentar pactant millores salarials amb la patronal i recomanant als estudiants que se n’anessin a fer la revolució a la Universitat. Al mateix temps, els esdeveniments de Praga demostraven que el comunisme soviètic no aspirava a altra cosa que a mantenir-se a la defensiva, sense tolerar canvis que posessin en perill la seva estabilitat.
A mitjans dels anys setantes, a mesura que resultava cada vegada més evident que l’amenaça soviètica era inconsistent, els sectors empresarials, que fins aleshores havien acceptat de pagar la factura d’uns costos salarials i uns impostos elevats, van començar a reaccionar. L’ofensiva va començar en temps de Carter, impedint que es creés una Oficina de representació dels consumidors, per una banda, i abandonant els sindicats en la defensa dels seus drets, per altra, i va prosseguir amb Reagan als Estats Units, i amb la senyora Thatcher a Gran Bretanya, lluitant obertament contra els sindicats. Com a conseqüència d’aquesta política començava de nou el creixement de la corba de la desigualtat, que s’alimentava de la rebaixa gradual dels costos salarials i fiscals de les empreses.
¿Es pot considerar una simple coincidència que la millora de la igualtat s’hagi produït coetàniament a l’expansió de l’amenaça comunista -o, més exactament, de la por a l’amenaça comunista- i que el canvi que ha portat al retorn a les greus proporcions de desigualtat que estem vivint avui coincideixi amb la desaparició d’aquest factor?
I deixeu-me insistir-hi: no m’estic referint a l’amenaça de la Unió soviètica com a potència militar, que mai no va existir (les diferències de potencial militar en favor dels Estats Units eren enormes, però això s’amagava al públic, que d’altra manera potser no hauria acceptat tan mansament les despeses i les restriccions que comportava la guerra freda). M’estic referint a l’amenaça, per dir-ho amb els termes usats per refermar aquestes pors, del “comunisme internacional”; a la por a la subversió revolucionària.
Deixeu-me que citi un testimoni d’estranya lucidesa que va saber veure per on podien anar les coses molt aviat, ja en l’any 1920. El testimoni és el de Karl Kraus, que va escriure aleshores: “Que el diable se’n dugui la praxis del comunisme, però, en canvi, que Déu ens el conservi en la seva condició d’amenaça constant sobre els caps dels que tenen riqueses; els que, per tal de conservar-les, envien implacables els altres als fronts de la fam i de l’honor de la pàtria, mentre pretenen consolar-los dient i repetint que la riquesa no és el més important d’aquesta vida. Déu ens conservi per sempre el comunisme per tal que aquella xurma no es torni encara més desvergonyida (…) i que, al menys, quan se’n vagin a dormir, ho facin amb un malson”.
I és que bona part del que anomenem progressos socials, des de la revolució francesa fins avui, està estretament associat als malsons de les classes benestants, obligades a fer concessions com a conseqüència de la por a perdre-ho tot a mans dels bàrbars. L’abolició de l’esclavitud, per exemple, no s’explicaria sense el pànic que va produir la matança dels colons a Haití durant la revolució de 1791. Que resulti que en l’actualitat hi ha al món més esclaus que el 1791 (la xifra actual dels treballadors forçats es calcula que oscil·la entre els 13 i els 27 milions) obliga a fer algunes reflexions sobre el significat del que els llibres d’història anomenen abolició de l’esclavitud.
Res de comparable, però, amb el pànic que va provocar des del seu inici la revolució russa, i que s’ha mantingut persistentment tant en el terreny de la propaganda política com en el de la història. Encara avui els fets d’Ucraïna són aprofitats per refer la mateixa història de l’amenaça al món lliure. En un article d’una revista erudita d’història de la guerra freda que estudia les organitzacions “stay behind”, que els Estats Units i Gran Bretanya van muntar a Europa per poder-se oposar a un possible ascens comunista, la més coneguda de les quals és Gladio, que preparava una resposta violenta a Itàlia si els comunistes guanyaven unes eleccions, l’autor tracta de justificar que seguissin fins i tot després de la desaparició de la Unió Soviètica i argumenta que, amb l’agressió russa actual a Ucraïna, té lògica mantenir “alguns dels mateixos elements de seguretat” de la guerra freda. O sigui que l’anticomunisme dura fins i tot després de la mort del comunisme.
Ens hem nodrit de la història criminal del comunisme, que se’ns segueix repetint cada dia, i ens ha mancat, en canvi, conèixer en paral·lel una història criminal del capitalisme que permetés situar les coses en un context més equilibrat. L’estudi de la revolució russa, com veieu, és necessari per tal d’entendre la història del segle XX, i la situació a què aquesta història ens ha portat.
Hi ha, però, més motius que fan necessari aquest estudi, als quals em referiré breument perquè el temps no dóna per més. Un dels més importants és el d’escatir perquè el projecte social de 1917 va acabar fracassant. I no em refereixo a l’enfonsament final de l’estructura política de la Unió soviètica després de 1989, sinó a la incapacitat de construir aquell model d’una societat lliure i sense classes que s’havia plantejat a l’inici de la revolució.
És un tema que ens obligarà a revisar tota una sèrie de qüestions, començant per la crisi de març del 1921, quan es celebrava el desè congrés del partit comunista, mentre els treballadors de Petrograd es declaraven en vaga, amb el suport dels mariners de la base de Kronstadt, no solament per raons econòmiques, sinó en demanda de més drets de participació, i de noves eleccions als soviets, que s’havien convertit, en el transcurs de la guerra civil, en una simple cadena de transmissió de les ordres donades des de dalt per uns comandaments que no havien estat elegits.
Haurem d’explorar després què significava realment el programa de la planificació tal com l’estaven elaborant, fins a 1928, els homes que treballaven al Gosplan, i la forma com el seu projecte va ser pervertit per Stalin, que el va convertir en un instrument per a un projecte d’industrialització forçada, que havia d’anar acompanyat d’una política de terror encaminada a sotmetre a àmplies capes de la població a unes condicions de treball i d’explotació inhumanes.
O haurem d’investigar les raons del fracàs del projecte de les democràcies populars en 1945, del qual parlava Manfred Kossok, que el va viure, evocant “aquells anys de les grans esperances, de les visions, de les utopies –la fi de l’imperialisme en 10 o 20 anys, alliberament de tots els pobles, benestar universal, pau eterna- un anys d’il·lusions heroiques: el socialisme real com el millor dels mons”. Un projecte del qual deia Edward Thompson: “aquest va ser un moment autèntic, i no crec que la degeneració que va seguir, en la qual hi va haver dos actors, l’estalinisme i occident, fos inevitable. Penso que cal tornar a ocupar-se d’això i explicar que aquest moment va existir”. Cal, en efecte, estudiar tots aquests moments diversos en què les coses van poder ser diferents.
I hi ha un aspecte central d’aquesta qüestió que caldria examinar amb deteniment. Tenia viabilitat el projecte de Lenin de crear una societat sense classes, que implicava abolir no solament l’aparat de l’estat sinó el treball assalariat? No fa gaire que Richard Wolff, professor emèrit d’Economia de la Universitat de Massachusets, repassava diversos moments de la història de les revolucions –l’abolició de l’esclavitud, la fi del feudalisme, la revolució socialista de 1917- i mostrava que cada una d’elles havia aportat beneficis i llibertats, però que totes havien acabat deixant el terreny obert a una nova forma d’explotació (en el cas de 1917, la d’un capitalisme d’estat) perquè no havien sabut entendre que la sola forma d’abolir l’explotació és acabar amb l’extracció dels excedents del treball de les mans dels que el produeixen.
Per a Wolff això s’aconsegueix amb formes d’organització cooperatives i apunta a un moviment força interessant de formació de petites cooperatives que es desenvolupa actualment als Estats Units. Però oblida un aspecte que Lenin tenia prou en compte: que per tal d’abolir l’explotació el primer que cal és haver desposseït del poder polític els que resultarien perjudicats amb aquest canvi. Podria servir d’exemple el que ha passat amb Mondragón, que molts, incloent-hi el mateix Wolff, presentaven com el model d’una alternativa. Pots fer el que vulguis muntant cooperatives, grans o petites, però no canviarà res si mentre tant tens a Madrid un Montoro que té a la seva disposició tot el poder de l’estat per modificar les regles com li convingui.
Una altra proposta que seria interessant de considerar, però de la qual coneixem encara massa poc, és la d’Abdullah Ôcalan, el dirigent del PKK kurd, empresonat pels turcs des de 1999, que fa uns anys va proposar la fórmula del confederalisme democràtic, que proposa reemplaçar l’estat-nació per un sistema d’assemblees o consells locals que generin autonomia sense crear l’aparell d’un estat. Avui aquest projecte té una primera plasmació a Rojava, la zona del nord de Síria on s’ha instal·lat el que un reportatge de la BBC qualifica com “un mini-estat igualitari, multi-ètnic (perquè enclou en peu d’igualtat kurds, àrabs, i cristians), governat comunitàriament”. Són justament els que estan combatent per reconquerir la ciutat de Kobane. Us recomano que veieu aquest documental de la BBC –el trobareu tant a Google com a YouTube, amb el títol de “Rojava: Sirya’s secret revolution”.
Per què parlo d’aquestes coses, que semblen molt lluny de l’estudi de la revolució de 1917? He dit abans que ens calia estudiar-la per tal d’arribar a entendre la nostra pròpia història; però és evident que aquest estudi no el veig com un pur exercici intel·lectual sense finalitats pràctiques. La utilitat que pot tenir, que cal que tingui, és la d’ajudar-nos a rescatar d’aquells projectes que no van reeixir –per errors interns i per l’hostilitat de totes les forces que s’oposaven als avenços socials que promovien- allò que pugui servir-nos encara per a la feina de construir una societat més lliure i més igualitària. Perquè em sembla indiscutible que el propòsit que va moure els homes de 1917 era legítim. Com va dir Paul Eluard: “Calia creure-hi, calia/ creure que l’home té el poder/ de ser lliure i de ser millor que el destí que li ha estat assignat”. I penso que ens cal seguir-ho creient avui.
Comissió del centenari de la Revolució Russa 